1. Del monopoli a la diversitat monetària

1.2. La Insostenibilitat del monopoli monetari

1.2.2. El comportament del sistema monetari actual

Segons la concepció predominant dels diners, l’economia és un sistema tancat independent de les externalitats socials i mediambientals que genera, de les quals es desentén completament. Aquesta concepció, juntament amb les característiques dels diners convencionals, fomenta que el sistema monetari actual sigui el causant de conseqüències molt comprometedores per a la sostenibilitat de la societat i del medi ambient, entre les quals destaquen les següents:

  • Insostenibilitat ambiental, derivada de la promoció compulsiva de la producció i el consum. El creixement econòmic, tal com està concebut actualment, és intensiu en consum de recursos naturals, sobretot no renovables o no assimilables pel medi ambient. Aquest model de desenvolupament és insostenible ambientalment en un planeta finit com el nostre.
  • Insostenibilitat socioeconòmica, derivada de la concepció monopolística del paradigma monetari vigent i el mecanisme d’emissió dels diners. Això promou comportaments competitius i individualistes que afavoreixen la concentració de la riquesa. També el model de creixement econòmic constitueix una font d’insostenibilitat social per la iniquitat en el repartiment de les conseqüències de les seves externalitats, com ara la generació de residus, la contaminació i la degradació ambiental, i la diversitat biològica i sociocultural.
  • Altres efectes derivats del funcionament del sistema monetari vigent, sobretot vinculats amb el fet que els diners es generin per mitjà del deute bancari amb interès, són els cinc errors estructurals següents:
    • Comportament procíclic. Els diners convencionals moderns es creen com a deute bancari, la qual cosa amplifica les fluctuacions del cicle econòmic i empitjora la fragilitat davant de les pertorbacions. Quan tot va bé o les perspectives són bones, els bancs ofereixen crèdits de manera generosa i tendeixen a alimentar els períodes inflacionaris. Per contra, quan les coses van malament o es preveuen mals resultats futurs, els bancs redueixen dràsticament les ofertes de crèdit, la qual cosa es tradueix en períodes de recessió.
    • Curtterminisme. És la tendència a centrar l’atenció en els guanys a curt termini, a costa de l’èxit o l’estabilitat a llarg termini, sobretot com a conseqüència de la dificultat de calcular els riscos. Les taxes d’interès positives descompten els valors del futur i fan que els inversors prefereixin col·locar els fons en projectes a curt termini, sense voler fons a llarg termini (com seria el cas de la protecció mediambiental, l’educació…).
    • Obligatorietat d’un creixement continu. El creixement es confon massa sovint amb el progrés. El primer és l’augment quantitatiu en la mida o el rendiment d’una entitat, mentre que el segon es refereix a la idea que el món pugui arribar a ser cada vegada millor. No es pot assumir automàticament que tot el creixement condueix al progrés. Així mateix, els diners generats com a deute bancari es creen amb interès i, per tant, estan subjectes a l’interès compost, cosa que implica automàticament un creixement exponencial desbocat. I en un món finit, el creixement exponencial és incompatible matemàticament amb la sostenibilitat.
    • Concentració de la riquesa. Hi ha tres mecanismes sistèmics integrats en el sistema monetari actual que condueixen a la concentració de la riquesa: l’interès, el procés de creació de diners i el paper dels grups de pressió. La concentració de la riquesa no és únicament un aspecte de justícia. El mateix desenvolupament econòmic depèn d’un mínim d’equitat.
    • Devaluació del capital social. Si s’imposa un sistema monetari fomentat bàsicament per la competència, la por, la desconfiança i l’ansietat, com es pot esperar que els participants apostin per la cooperació, la responsabilitat, la confiança i la cohesió social?

La insostenibilitat ocasionada pel sistema monetari actual es tradueix en una disminució del potencial de desenvolupament sostenible de les comunitats, sia a escala local, regional o nacional. Aquests fenòmens no els causen només les polítiques monetàries imperfectes, les regulacions laxes o les pràctiques bancàries insalubres, sinó més aviat la inestabilitat estructural del sistema monetari i bancari en ell mateix. La fragilitat del sistema prové de la seva mateixa estructura, un llegat que es remunta fins al començament de l’era industrial. Aquesta estructura no té l’agilitat i l’adaptabilitat necessàries per a fer front als canvis accelerats en l’entorn econòmic i social que caracteritzen l’època postindustrial. No té la resiliència necessària, terme que desenvoluparem més endavant en aquest curs. Els esforços que s’han fet en el sistema s’han orientat únicament i exclusivament cap a la millora de l’eficiència en la formació de preus i intercanvis, el valor dels quals s’inclourà en els indicadors que s’utilitzen per a avaluar la prosperitat d’aquesta societat. D’aquesta manera, les activitats i els béns que no es consideren eficients, o que no tenen valor en el mercat, s’exclouen del sistema i no computen en aquests indicadors.

Figura 2