2. En un ecosistema de monedes complementàries

2.2. Tipologies

2.2.2. Els bancs de temps

Es tracta de les monedes complementàries amb més nombre d’iniciatives a escala internacional, ja que representen el 50,2 % del total.

Els bancs de temps tenen com a unitat monetària fonamental el temps. Els participants obtenen un crèdit en temps per cada hora que destinen a ajudar algú, independentment del servei que prestin. Aquests crèdits es poden acumular per a usar-los en un futur, es poden transferir a una altra persona o es poden utilitzar per a comprar serveis d’altres membres. Això representa un rebuig radical als valors del mercat de treball, ja que el temps de qualsevol persona val el mateix.

Els bancs de temps fomenten tant la construcció de capital social com la inclusió i la cohesió pel suport entre veïns, l’assistència social, les activitats basades en la comunitat o el treball en programes de voluntariat recíproc.

Un dels primers exemples de banc de temps va tenir lloc al Japó a partir de 1973, el Fureai Kippu, si bé no es pot considerar el propulsor d’aquest tipus de sistemes. Als Estats Units, va ser Edgar Cahn qui va desenvolupar plenament la idea de bancs de temps, el 1986, amb l’objectiu d’aprofitar les habilitats i els recursos sense explotar als barris desafavorits, reconstruir les comunitats i restablir la dignitat de les persones excloses socialment. Aquest model es va expandir ràpidament pels Estats Units, i posteriorment, el 1997, va passar al Regne Unit, gràcies a David Boyle i la New Economics Foundation (NEF). Des de llavors, hi ha xarxes molt fortes i importants tant al Regne Unit com als Estats Units, les quals han desenvolupat noves metodologies i han millorat les pràctiques, alhora que han donat suport a nous projectes internacionals, com ara a Itàlia, Espanya, Portugal, Nova Zelanda, Finlàndia, Canadà i el Japó.