1.1. Introducció als diners
1.1.3. El patró or i els diners simbòlics
Durant molt de temps, el valor dels diners consistia en una representació de l’or, és a dir, cada bitllet simbolitzava una quantitat determinada d’or que el banc central de cada país tenia a resguard. Era el que s’anomenava el «patró or».
Si es respecta el patró or, no es poden emetre grans quantitats de bitllets, la qual cosa atura l’augment de la producció i provoca atur, o bé baixen els preus i, per tant, disminueixen els guanys. Davant d’aquesta dificultat, la banca va centralitzar el subministrament de crèdit a cada país, la qual cosa explica que des de molt aviat es desenvolupés la moneda simbòlica per a salvar el comerç de les deflacions forçoses a causa de l’augment del volum dels negocis. Si bé per a finalitats domèstiques l’or era una moneda inadequada, en el cas del comerç internacional, el patró or continuava sent necessari, ja que la moneda simbòlica no podia circular en sòl estranger. És per això que, des dels primers temps del sistema de mercat, han calgut dos tipus de diners: un per al comerç internacional (l’or) i un altre per al comerç intern de cada país (els diners simbòlics).
El patró or, tot i els recursos que es van invertir per a evitar la deflació, va desencadenar que els negocis es desorganitzessin una i altra vegada amb la desocupació en massa, ja que quan s’importaven articles i calia pagar amb diners en espècie, baixaven les vendes dels productes interns i, per tant, els preus. El patró or no el podien sostenir les nacions a les quals se suposava que servia, ja que els canvis sobtats en els nivells de preus haurien arruïnat tots els negocis. Per això la moneda simbòlica nacional va ser la salvaguarda, i el banc central va fer d’amortidor entre l’economia interna i l’externa. La tasca doble del banquer comprenia, doncs, unes finances domèstiques sòlides i l’estabilitat externa de la moneda.
En acabar la Primera Guerra Mundial, hi va haver un intent de retornar al patró or, però el 1931 la nació britànica va rebutjar qualsevol pretensió de vincular la seva divisa a les reserves de metall. L’era de l’or i els dies lluminosos del Banc d’Anglaterra havien arribat al final. La crisi econòmica de 1929 va posar de manifest que el patró or, el mercat autoregulador que incloïa terra, feina i diners, com també el comerç mundial i l’estabilitat financera, complementada amb lleis migratòries i tarifes duaneres, havia estat en conjunt una política equivocada i contrària a tots els principis de la teoria econòmica. La tensió va anar més enllà de l’àmbit econòmic, i es va haver de restablir l’equilibri per mitjans polítics. Calia triar entre una moneda sòlida i pressupostos sanejats, amb la reducció consegüent dels serveis socials, o una moneda depreciada, cosa que trauria del joc econòmic internacional el país que hi optés, com a conseqüència de la caiguda del seu tipus de canvi, però permetria millorar els serveis socials. La majoria dels països van preferir adoptar la primera mesura, amb les conseqüències destructives sobre la política popular.