1.4. La sostenibilitat de la diversitat monetària
1.4.3. La sostenibilitat de la diversitat monetària
La idea econòmica convencional assumeix de facto el monopoli de les monedes nacionals com un fet inqüestionable. En contrast, hi ha indicadors que apunten a la conclusió que la sostenibilitat monetària requereix una diversitat de sistemes de moneda, de manera que puguin aparèixer vies múltiples i diverses de canvi i de connexió monetària. Això, inqüestionablement redueix l’eficiència, però també augmenta la capacitat de resposta de l’economia, ja que facilita unes transaccions que d’altra manera no tindrien lloc, mitjançant una diversitat i unes connexions que si no fos així no existirien.
L’efecte de les monedes complementàries es pot produir en qualsevol moment, tant abans com després d’un col·lapse o una crisi pròpiament dita. En el primer cas, es tracta d’anticipar-se; en el segon, de reaccionar.
Si té lloc abans del col·lapse (figura 9), el seu efecte es traduirà en un acostament progressiu cap a la zona de sostenibilitat viable, d’acord amb un augment de la resiliència del sistema i, per tant, amb una pèrdua de l’eficiència.
Si té lloc després d’un col·lapse (figura 10), l’efecte de les monedes complementàries serà anàleg al de qualsevol sistema natural: el sistema va recuperant l’eficiència progressivament, sense perdre massa resiliència, i s’acosta cada vegada més al punt òptim de sostenibilitat.
Un sistema monetari més sostenible tendiria a ser, doncs, un ecosistema amb una diversitat àmplia de monedes i d’agents amb diferents àmbits regionals, tots ells coexistint simultàniament (figura 11). Aquesta nova configuració aniria més enllà dels diners en forma de deute bancari monopolitzat per gegants financers o estats i seria una estratègia intel·ligent de diversificació i interconnectivitat, que ampliaria la resiliència de l’ecosistema monetari i, per tant, la sostenibilitat i el desenvolupament sostenible d’aquest.
