1.3. La necessitat d’un canvi de paradigma
1.3.1. El pas del pensament simple al pensament complex
Vivim d’acord amb els principis de disjunció, reducció i abstracció d’una lògica mecanicista cartesiana. La supremacia d’un coneixement fragmentat i dividit en disciplines impedeix sovint operar el vincle entre les parts i les totalitats per tal d’entendre els fenòmens complexos quotidians. Això dona lloc a una pèrdua de visió sobre les conseqüències a llarg termini de les nostres accions. La visió actual del món com una màquina (figura 3a) ja no pot continuar sent vigent en els nostres models mentals d’aprenentatge. Els canvis enormes a escala planetària que es promouen dia a dia requereixen models moderns de pensament per a interpretar el món en conjunt com un ésser viu (figura 3b). El pensament complex, basat en la no-linealitat, l’organicitat i la multidimensionalitat, és la visió més actualitzada per a promoure un canvi d’enfocament respecte al pensament mecanicista cartesià.
El pensament complex (o sistèmic) ens permetria precisament entendre les crisis mal anomenades financeres o bancàries com el que són realment: crisis sistèmiques que no s’han de resoldre en el terreny dels símptomes, sinó de l’estructura. L’aplicació d’aquest pensament complex en les nostres vides, i en l’economia, implica deixar enrere els sistemes tal com els coneixem avui dia i començar-los a entendre com a sistemes complexos. Significa deixar enrere la visió fragmentada i la insostenibilitat (figura 4a), i evolucionar cap a la visió holística i la sostenibilitat integral (figures 4b i 4c).
Un dels canvis de pensament més importants de la ciència en les últimes dècades ha estat el reconeixement i la comprensió que la naturalesa dels fenòmens complexos no és lineal, ni predictible, ni mecànica, ni cartesiana, ni fragmentable. Els processos econòmics, socials, culturals i ecològics, en estar integrats intrínsecament entre ells, gaudeixen d’una no-linealitat increïble i d’una dosi significativa d’incertesa.
Els sistemes complexos són sistemes que no es poden descompondre; les seves parts no es poden aïllar ni modificar independentment les unes de les altres. Un sistema complex es caracteritza per una xarxa densa d’interrelacions i fluxos d’energia entre els elements que el conformen, els quals, al seu torn, poden ser de naturalesa diversa. Com més complex sigui un sistema, més relacions i mecanismes de feedback o retroalimentació hi haurà entre els seus elements.
Dècades d’estudi dels ecosistemes naturals han portat a una comprensió matemàtica sobre com una estructura en xarxa afecta la viabilitat a llarg termini d’un ecosistema, segons l’eficiència o l’habilitat del sistema per a processar quantitats de matèria, fluxos d’energia o informació, i la resiliència o habilitat del sistema per a recuperar-se dels disturbis. Aquests estudis demostren que la naturalesa no actua per a assolir l’eficiència màxima, sinó que ho fa per a trobar un punt òptim d’equilibri entre l’eficiència i la resiliència. La corba que relaciona la sostenibilitat amb les seves propietats emergents presenta certa asimetria, de manera que, per a aconseguir el punt òptim, la resiliència és el doble d’important que l’eficiència (figura 5). No obstant això, tots els ecosistemes presenten unes condicions encara sostenibles dins d’un rang molt estret i específic al voltant del punt òptim, anomenat finestra de viabilitat.
