1.3. La necessitat d’un canvi de paradigma
1.3.2. La insostenibilitat del sistema monetari actual
L’estudi de l’equilibri de l’eficiència i la resiliència amb vista a la sostenibilitat dels sistemes complexos, independentment que s’hagi analitzat en ecosistemes naturals, sorgeix de l’estructura pura d’aquest tipus de sistemes i, per tant, és vàlid per a qualsevol xarxa complexa amb una estructura similar, al marge del que es processi: biomassa en un ecosistema, informació en un sistema biològic, o, precisament, diners en un sistema econòmic.
El sistema monetari actual és excessivament eficient (figura 6), en el sentit que és capaç de manejar volums elevadíssims d’informació, mercaderies… Diàriament es fan intercanvis monetaris equivalents a uns 4 trilions de dòlars sobre un PIB de 78 trilions de dòlars. Tanmateix, un excés d’eficiència en l’esquema conceptual d’una economia integrada en un ecosistema amb recursos finits, i subjecte a rendiments decreixents, pot ser perjudicial. Això justificaria en part la recurrència de les crisis, ja que ens trobem en un punt molt eficient però situat més enllà del llindar de la sostenibilitat.
El sistema monetari actual funciona d’una manera que cada cop s’allunya més del punt òptim (figura 7), a causa del seu èmfasi exclusiu en l’eficiència. Preval la creença general que totes les millores han d’anar en aquesta mateixa direcció, la qual cosa allunya el sistema encara més de la sostenibilitat òptima.
Amb aquest funcionament, quan el sistema monetari es col·lapsa (figura 8), veu reduïda momentàniament i de manera dràstica la seva eficiència i es trasllada a la zona de màxima resiliència. Però aquesta situació és temporal i intervinguda ràpidament per polítiques o convencions globals, la qual cosa empeny el sistema cap a un punt molt proper al d’abans de la crisi, és a dir, a un punt excessivament eficient. Els ajustos que es fan després d’una crisi no es produeixen augmentant la resiliència sinó l’eficiència, de manera que el sistema torna a un punt inestable. El motiu és que les crisis no es tracten com si fossin sistèmiques, ja que s’incideix sobre els símptomes però no sobre les causes estructurals.
