1.1. Introducció als diners
1.1.4. L’acord de Bretton Woods i la fi del patró or
Després de la delimitació del patró or, quaranta-cinc països van signar l’acord de Bretton Woods, la primera constitució monetària mundial sobre la base de la qual la majoria de les divises del món mantindrien una paritat específica amb el dòlar nord-americà. En aquest acord, s’establia que els Estats Units es comprometien que la seva moneda fos convertible en or a sol·licitud de qualsevol Banc Central del món a la taxa de 35 dòlars per unça d’or. Aquest sistema va col·locar el dòlar nord-americà en un paper rector, com a eix del sistema mundial.
Amb la inflació creixent que va experimentar el món després de la Segona Guerra Mundial, els bancs centrals de molts països van adquirir dòlars, sobretot a l’Amèrica Llatina. Com a conseqüència, els Estats Units van començar a experimentar una inflació que es va veure agreujada per la impressió enorme de bitllets per a sostenir la guerra del Vietnam. El 1971, el president nord-americà Richard Nixon va renegar de la promesa de Bretton Woods, i amb això va acabar l’era del dòlar associat amb metalls preciosos i va donar pas a la fluctuació de la seva moneda en relació amb la resta de divises. Amb aquesta mesura, va acabar l’era d’estabilitat i el període de més prosperitat i productivitat econòmiques de la història del dòlar nord-americà. La moneda no va tornar a recuperar mai més la força que havia tingut històricament.
L’ensorrament del patró or internacional va ser el motiu més important que va precipitar Occident a la ruïna econòmica. Per a alguns, el patró or era la fe en el sistema monetari. Per a d’altres, era una creença ingènua. Però tots coincidien que els bitllets de banc tenien valor perquè representaven or, i aquest tenia valor perquè significava feina, com defensaven els socialistes, o perquè era útil i escàs, com al·legaven els economistes ortodoxos.
Avui dia, el dòlar nord-americà és només una moneda de curs forçós, fonamentada en l’autoritat del govern i la fe del poble en aquesta autoritat, i res més. Els bitllets lligats a l’or i el dòlar en forma de certificats de plata fa temps que han donat pas al bitllet de la Reserva Federal. En el dòlar, la frase «Pagueu al portador que així ho requereixi» ha estat reemplaçada per «En Déu confiem».
Actualment, a cada país hi ha un Banc Central que s’encarrega d’emetre els bitllets o la moneda nacional, des d’on es distribueixen als bancs comercials, amb el consentiment del govern, gràcies a l’acord que li concedeix el dret de crear diners a canvi de proporcionar a l’Estat tots els fons que necessiti. Tal com es veurà més endavant en aquest curs, les conseqüències d’aquesta concentració de poder són molt considerables.