1.2. La Insostenibilitat del monopoli monetari
1.2.1. Les característiques dels diners convencionals
En la concepció dels diners com una institució de la cultura occidental, les monedes nacionals o convencionals de les societats actuals comparteixen una sèrie de característiques fonamentals:
- Els diners depenen d’un Estat nacional delimitat geogràficament. La moneda nacional és identificada per la ciutadania d’aquella zona geogràfica i equival a un sistema d’informació compartida, el qual, a més d’integrar la societat que s’hi identifica, estableix també una frontera amb les persones que no la identifiquen com a pròpia.
- Els diners són fiat (fiduciari), és a dir, creats ex nihilo (del no-res). En l’actualitat, per cada dipòsit que reben, els bancs comercials emeten diners en forma de préstecs a altres clients, i ho fan per imports molt superiors als del dipòsit original. Aquest dipòsit serveix com a resguard d’un percentatge molt petit dels préstecs atorgats a altres clients. Com a conseqüència, se sol afirmar que els diners són deute. És a dir, es parla dels «diners com a deute bancari».
- Amb la fi del patró or, els diners han passat a ser «confiança i fe» alhora, ja que la seva recepció a canvi d’un bé o un servei implica que es té la confiança que aquest bitllet es podrà canviar més tard per un altre bé o servei.
- Els diners són escassos. Perquè un sistema de moneda basat en el deute bancari funcioni, cal introduir l’escassetat i preservar-la de manera artificial i sistemàtica. El sistema monetari actual no s’autoregula, sinó que necessita la intervenció activa dels bancs centrals per a mantenir l’escassetat. El sistema de diners en forma de deute fa que cada economia hagi de tornar més diners dels que hi ha, la qual cosa genera una escassetat monetària permanent.
- Els diners estan associats amb interessos. No es tracta d’una cosa natural ni intrínseca als diners, sinó que és una decisió política que prenen els bancs centrals, cosa que desencadena, entre altres, les implicacions següents:
- L’interès fomenta la competència sistemàtica entre els participants del sistema. Atès que els préstecs s’han de retornar amb interessos, però que en el mercat únicament hi ha els diners posats en circulació per mitjà dels préstecs, la gent ha de competir per a aconseguir diners suficients per a abonar els interessos. I això succeeix en un sistema de recursos monetaris escassos. Per tant, els que guanyen aquesta competició ho fan a costa d’altres que la perden.
- L’oferta de diners té una taxa de creixement permanent. Els interessos es fixen segons el creixement econòmic que es busca, el qual pot no tenir res a veure amb el nivell de vida de la població, que pot romandre estancat. Com a conseqüència d’això, l’interès pot crear riquesa financera, però una distribució no equitativa d’aquesta.
- L’interès genera una transferència contínua de riquesa d’una gran majoria envers una petita minoria, la qual cosa afavoreix la concentració de la riquesa i la desigualtat social.
Per tant, es pot considerar que les característiques dels diners no són naturals, sobretot quan se suposa que provenen d’un acord que es pot dissenyar a mida. Si aquestes característiques són una herència de l’era industrial, que s’està convertint en una era de la informació, potser caldria pensar a fer nous experiments monetaris que convertissin els diners en més naturals.