1.2. La Insostenibilitat del monopoli monetari
1.2.3. Les crisis sistèmiques
Vegem en primer lloc què s’entén per crisi bancària, crisi del deute sobirà i crisi monetària, com també els fenòmens que les acompanyen:
Una crisi bancària es produeix quan un grup de bancs fa fallida simultàniament en un país, la qual cosa requereix una intervenció important de les autoritats per a nacionalitzar o rescatar els bancs a càrrec dels contribuents. Segons el Fons Monetari Internacional, en una crisi bancària, els sectors empresarial i financer d’un país experimenten un gran nombre d’incompliments com a conseqüència de grans dificultats a l’hora de reemborsar a temps els contractes subscrits. Com a resultat, la morositat augmenta bruscament i la major part del capital del sistema bancari global s’esgota. Aquesta situació pot anar acompanyada d’una depressió dels preus dels actius (accions i béns arrels), augments importants en les taxes d’interès real i una desacceleració dels fluxos de capital.
Una crisi del deute sobirà es produeix quan els mercats financers estimen que un país o grup de països poden incomplir el seu deute nacional. Segons les normes europees vigents, els governs recapten els diners que necessiten, sigui amb una pujada d’impostos o endeutant-se més per mitjà del sistema bancari. El deute sobirà només està emparat en última instància per la creença en la capacitat d’un govern per a imposar als seus ciutadans els impostos necessaris al servei d’aquest deute.
Una crisi monetària té lloc quan la moneda d’un país pateix de sobte una caiguda substancial del seu valor en relació amb altres monedes.
Per a fer referència als tres tipus de crisis anteriors amb un únic terme, apareix el concepte de crisi financera, que indica qualsevol pertorbació a gran escala que impliqui una crisi del deute sobirà, una crisi monetària o una crisi bancària, o bé qualsevol combinació de totes tres.
Les crisis financeres que ha patit la humanitat no són fruit d’una fallada cíclica o de gestió, sinó d’una fallada estructural. Part de l’evidència per a aquesta afirmació és que ja hi ha hagut més de noranta-sis crisis financeres importants en els últims vint anys, i que aquest tipus d’incidents han tingut lloc fins i tot en diferents sistemes de regulació i diferents estadis de desenvolupament econòmic. Per tant, no hem de parlar tant de crisis financeres com de crisis sistèmiques amb motius estructurals. En aquest tipus de crisis, les organitzacions implicades (estats, bancs, bancs centrals o el mateix Fons Monetari Internacional) no solament han fallat a l’hora de preveure les conseqüències o fer-hi front, sinó que tampoc no han considerat alternatives a l’statu quo sistèmic. La solució ha estat invariablement tornar com més aviat millor a la normalitat, sense fer cap canvi significatiu en l’estructura del sistema. Cal, doncs, trobar respostes millors, ja que aplicant les solucions convencionals (nacionalització d’actius problemàtics o nacionalització de bancs) només es tracten els símptomes, però no la causa estructural de les crisis. La regulació financera que s’inclou a les agendes polítiques actuals com a màxim reduirà la freqüència d’aquest tipus de crisi, però no n’evitarà la recurrència.