2.1. Introducció a les monedes complementàries
2.1.2. Una ressenya històrica breu
Només en el període actual de la història les tres funcions dels diners es concentren en una única moneda oficial d’escala nacional. Al llarg de la major part de la història, diferents formes de diners han anat complint aquestes funcions per separat i s’han mantingut vigents durant segles i sense cap impediment.
Des d’un punt de vista genèric, ens podem remuntar als primers sistemes de bescanvi de la humanitat per a trobar la sistemàtica dels sistemes monetaris socials. Des de fa milers d’anys, diferents comunitats humanes han creat monedes pròpies amb la finalitat de satisfer les necessitats dels seus membres i protegir-se de la inestabilitat econòmica. Des de llavors, i fins als nostres dies, les monedes complementàries han experimentat nombroses vicissituds, i actualment es troben en moltíssims països del món. Les monedes nacionals, i també les supranacionals, han estat un obstacle clar per al seu desenvolupament, si bé no cal perdre de vista que alguns sistemes monetaris complementaris es basen en monedes que necessiten la redempció última en moneda oficial.
Així, per exemple, a l’antic Egipte es van utilitzar aquest tipus de monedes, i la seva existència va estar relacionada estretament amb la prosperitat econòmica del país. També a l’edat mitjana i en el sistema feudal es van utilitzar aquest tipus de sistemes monetaris. Un exemple emblemàtic de monedes se circumscriu al fet que les grans catedrals europees de l’edat mitjana es van finançar amb els anomenats breakteats o monedes locals, i que als treballadors se’ls remunerava amb aquestes monedes.
Hi ha diverses experiències documentades de l’ús de monedes complementàries, que es combinen amb diners convencionals, des dels anys trenta del segle xx: A Alemanya va sorgir el Wära, a Àustria el Wörgl, i altres als països escandinaus, Bulgària, Canadà, Dinamarca, Equador, Espanya, França, Itàlia, Mèxic, Països Baixos, Romania, Suècia, Suïssa, Finlàndia i la Xina. Aquestes monedes van respondre a la necessitat de tenir sistemes alternatius per a comprar béns per al proveïment familiar durant la depressió de 1929, si bé la majoria van ser prohibides pels governs nacionals després d’haver funcionat durant un temps. Avui dia només en sobreviu una: el Wir de Suïssa.
Després de mig segle, el 1983, Michael Linton va idear el LETS o Local Employment and Trade System, que va sorgir al Canadà i que actualment és un dels sistemes monetaris complementaris més difosos del món. Aviat es va estendre a Anglaterra, Nova Zelanda i Àustria, i més endavant va passar als Estats Units, Austràlia i Europa. De manera independent a França va aparèixer el SEL o Système d’Échange Local, al Japó el Fureai Ticket i als Estats Units altres sistemes que s’han fet molt populars com ara els Time Dollars i les Ithaca Hours.
La combinació de diners convencionals amb monedes complementàries funciona amb èxit tant en països poderosos econòmicament com en països d’economia dependent (Brasil, Tailàndia, Indonèsia i Senegal, entre altres). Han aparegut moltes monedes complementàries durant les èpoques de crisis econòmiques en què escassegen el treball remunerat i els diners. És el cas de l’Argentina, on el col·lapse econòmic de 2001 va impulsar que s’afegissin nous sistemes de crèdit alternatius, o monedes complementàries, als que ja existien i, en poc temps, van arribar a involucrar centenars de milers d’usuaris, fenomen que es va expandir cap a altres països de la regió. No obstant això, en un context de crisi econòmica, no és solament la gent de recursos escassos la que explora alternatives; la gran empresa capitalista també recorre a diferents maneres d’atreure i conservar la clientela. Les anomenades milles que s’atorguen a canvi d’haver comprat bitllets en una línia aèria, si bé en rigor no són diners, sí que atrauen cada vegada més viatgers freqüents. Tot i que els diners alternatius d’empreses capitalistes s’assemblen als diners complementaris en el sentit que, per a fer compres, s’utilitza una cosa diferent als diners convencionals, val la pena esmentar una diferència conceptual molt clara i rellevant: Els primers es van idear com a part de la competència capitalista, per lligar el client i perquè torni al mateix lloc on ja ha comprat, mentre que els segons busquen oferir al consumidor alternatives a la manca de diners i a la monopolització del mercat entre altres coses.